|
||||
|
|
||||
|
||||
|
|
||||
|
|
|
|
||
|
> Òmnium
occità
Els catalans, que som sociolingüistes sense saber res de la matèria, quan pugem al tren, als autobusos o al metro o anem al mercat sempre escoltem les converses dels altres per saber si els altres parlen en català o no. En països que no són el nostre la gent, al tren, als autobusos o al metro, es dedica a llegir de gorra el diari del veí i, al mercat, a parlar del temps o de política amb la senyora que ven o amb el senyor que fa cua. Nosaltres, els catalans, escoltem converses. Enllestit aquest diari treball de camp, elaborem conclusions. De vegades són pessimistes –ningú no parla en català, el català es perd, tenim català per vint anys– i de vegades són optimistes. Vint-i-cinc anys. Quan anem a València, a les Balears, a Andorra o a la Franja, fem igual o amb més intensitat i aplicació. I fem igual, també, si ens desplacem a Occitània, aquest país de fronteres difuses que ocupa la tercera part de França i que, segons tenim mig entès, va poder formar una unitat amb Catalunya en un segle que situem cap al XIII. Als mercats, carrers i places d'Occitània els catalans mirem d'escoltar si la gent parla occità. No sabem ben bé què és l'occità, però en tot cas no és francès ni és català i per això el coneixem. Els catalans aficionats a la sociolingüística haurien estat contents, dimarts, si s'haguessin acostat al Col·legi de Periodistes, on es va fer la presentació a Catalunya del govern provisional Occità. Si fins ara, en els seus viatges per Occitània, aquests catalans havien caçat alguna mitja paraula occitana aquí i allà i en aquell banc de la plaça on tot són vells, dimarts haurien escoltat l'occità llegit i parlat durant dues hores i de manera fluïda i natural, tot i que alguns membres del govern provisional van reconèixer que parlar en occità els era un esforç. El que no feia cap esforç, el que parlava en occità tant si llegia com si improvisava va ser Laurenç Revest un jove molt trempat de la regió de Niça que es va identificar com el primer ministre del govern que es presentava. Perquè és clar, la notícia no és lingüística sinó política. La notícia és que es presentava un govern. Literalment, el govern provisional Occità per la República Federal i Democràtica dels Països d'Oc. Aquest govern «provisional», a més del primer ministre que acabem de conèixer, té un president, el senyor Miquel Aguilera, de la regió de la Provença, i té els seus ministres: Francesa Diener, del Llenguadoc, ministra de Salut; Felip Bonnet, gascó, ministre d'Economia, Finances, Comerç, Indústria, Artesanat, Agricultura i Pesca; Marina Bec, del Llenguadoc, ministra de Joventut, Esports i Afers Socials; Jaque Ressaire, de la Provença, ministre de Cultura, Educació i Arts; Valeria Frechoso, de la Provença, ministra de Comunicació, Informació i Transports; Joan-Marc Pellet, del Delfinat Sud, ministre d'Afers Estrangers, Defensa i Interior, i Xavier Bada, català, antic regidor de l'Ajuntament predemocràtic de Mataró i exdiputat de CiU al Parlament, ministre de Justícia. Un govern no escollit per ningú i sense cap competència ni atribució que de totes maneres emmiralla les seves aspiracions en Catalunya. Catalunya els és admirable no només perquè ha conservat la llengua –si sabessin que només li resten vint-i-cinc anys!– i perquè ha recuperat institucions polítiques i s'ha fet un lloc en el món, sinó també perquè ha reconegut la llengua, la cultura i les institucions del territori occità de la Val d'Aran. Si França arribés a tant els membres del govern provisional Occità ja es donarien per satisfets. El que passa és que París està molt lluny no sols de reconèixer sinó ni tan sols de tenir en compte aquest govern provisional que, sense voluntat d'ofendre, a mi em va fer més l'efecte d'una junta d'Òmnium Cultural amb el seu president, el seu secretari i els seus vocals, que d'un govern. No s'ofenguin, dic: Òmnium Cultural, quan els catalans no podien ni somiar amb un govern propi i quan a la llengua li quedaven deu anys, va fer molt pel català i per la recuperació institucional. El senyor Josep Espar Ticó, que es trobava entre el públic i que feia alguna cosa més que de públic, els en podria donar notícia. L'acte va voler ser polític però cap al final va fer aflorar emocions. El ministre Jaque Ressaire va recordar com en les escoles de la seva infància els mestres pegaven i humiliaven els nens com ell que parlaven en occità. Després de lamentar com la llengua dels trobadors i de Mistral s'ha perdut als autobusos i als mercats, els hipocondríacs sociolingüistes catalans del públic no ens vam sentir consolats, però ens vam recollir en púdic silenci.
|
|
|
|
|
|
|
